Jordi de Sant Jordi
“Aprenc i desaprenc alhora cada dia,
i visc i muir, i faig d’enuig plaer,
del mal temps faig que siga bon temps,
i hi veig sense ulls i sé sense saber,
i, sense estrènyer res, el món abrace,
vole pel cel i no em moc de la terra,
i incessantment empaite el que fuig
i fuig el que em segueix i m’aferra.”
Així comença Cançò d’opòsits (XV), un dels dihuit poemes que ens han arribat de Jordi de Sant Jordi. Un poeta, nascut amb molta probabilitat a la ciutat de València en una família de moriscs, que va gaudir de la protecció d’Alfons el Magnànim. De fet, el 1416 apareix en la documentació com a cortesà i, posteriorment, ostentant el càrrec palatí de cambrer reial.
El 1420, va acompanyar el monarca en l’expedició a les illes mediterrànies que va salpar dels Alfacs. Una expedició, durant la qual va ser adobat cavaller, que, a Sardenya, va pacificar l’Alguer i, a Còrsega, va prendre Calvi i va posar setge a Bonifazio. Després, una vegada vençuts els genovesos en la batalla de la Foç Pisana, el monarca va entrar triomfal a Nàpols. Tanmateix, el 30 de maig del 1423, la ciutat va ser ocupada pel condottiero Muzio Attendolo Sforza, que va fer nombrosos presoners, entre els quals Jordi de Sant Jordi. En captivitat va escriure Presoner (XIV), una obra en què palesa les seues angoixes i l’enyor de la vida sumptuosa i demana ajuda al seu senyor.
“Desert d’amics, de béns i de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
em trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mi s’haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau gra a ma trista ventura.”
Alliberat el 21 de juny del mateix any, segurament a canvi d’un rescat, va regressar a Barcelona amb la flota que va saquejar Marsella i va obtindre privilegis del rei en pagament pels seus serveis: donacions, una pensió vitalícia de 600 florins anuals que havia de percebre sobre les importacions del blat de Sicília i la concessió de l’alcaidia del castell de la Vall d’Uixò, entre altres. Jordi de Sant Jordi va morir en un lloc desconegut el 18 de juny del 1424, amb poc més de trenta anys, tal com consta en una anotació de tipus fiscal als llibres del Mestre Racional de València.
La seua trajectòria va estar vinculada, doncs, a la cort d’Alfons el Magnànim i, de forma particular, a la de la reina Margarida de Prades, vídua del rei Martí I l’Humà, que va residir al Palau Reial Menor de Barcelona fins al 1420, quan es va retirar al monestir cistercenc de Santa Maria de Valldonzella, a prop de la capital catalana. A ella sembla que dedicà algunes de les seues cançons, com ara Midons (V)i, segurament, Estramps (IX), considerat el seu poema més bell. Una composició en versos decasíl·labs sense rima, anomenats estramps, veritable joia de la lírica catalana, que comença de manera solemne i rotunda amb l’exposició de la idea de les faccions de la dama.
“Jus lo front port vostra bella semblança
de què mon cors nit e jorn fa gran festa,
que remirant la molt bella figura
de vostra faç m’és romasa l’empremta
que ja per mort no se’n partrà la forma;
ans quan serai del tot fores d’est segle
cells qui lo cors portaran al sepulcre
sobre ma faç veuran lo vostre signe.”
En aquest ambient es va relacionar estretament amb els escriptors Andreu Febrer, Lluís Icard, Arnau Marc, Arnau d’Erill i, sobretot, amb el castellà Íñigo de Mendoza, qui, anys després, ja intitulat Marquès de Santillana, va dedicar a la mort de Jordi de Sant Jordi el poema Coronación de Mosén Jorde, i el va recordar amb respecte literari al seu Proemio, quan evoca la tradició poètica catalana amb què va conviure en la seua joventut al servei d’Alfons V: “En estos nuestros tiempos floresçió mosén Jordi de Sant Jorde, cavallero prudente, el qual çiertamente compuso asaz fermosas cosas, las quales él mesmo asonava, ca fue músico excellente; fizo entre otras una cançión de oppósitos que comiença: ‘Tos ions aprench e desaprench ensems’. Fizo la Passión de amor, en la qual copiló muchas buenas cançiones antiguas, así destos que ya dixe como de otros.”
La seua producció, essencialment amorosa, es vincula a la tradició trobadoresca encara vigent en la qual introdueix, de tant en tant, algunes novetats provinents de la lírica de Petrarca, un autor que llavors començava a difondre’s entre els poetes catalans. Diu el poeta Carles Duarte, adaptador de la seua obra, que, en el conjunt de la seua producció, “veiem l’evolució d’una figura poderosa i lluminosa que creix des d’un plantejament molt pròxim als models de la literatura trobadoresca, però que es va allunyant cap a camins que ens el fan sorprenentment contemporani”.
